Category Archives: Història d’una foto

Història d’una foto: “Bonic Gatet”

Aquesta fotografia correspon a un d’aquells moments inoblidables que vaig passar a Tanzània al Setembre de 2008.

Després d’un llarg dia recorreguent el sud del Serengueti (Seronera) i quan ja estàvem mirant el rellotge, tement que aviat girariem cua i aniriem cap al Lodge, vem veure quelcom que es vellugava entre l’herba, a la llunyania, a prop del camí. En Lawrance, el nostre guia, va dir que era un Cheetah (guepard) I l’Eli, el nostre conductor, es va dirigir cap allà, sense dubtar-ho; va parar el cotxe, al costat d’on se suposava que haviem vist l’animal i vem començar a mirar, incrèdulament al voltant del punt on ens assenyalava… i res!

Van passar uns segons i seguiem sense veure res. “És aquí, aquí, a pocs metres!!!” però res de res… no erem capaços de veure’l.

En Lawrance va obrir la porta del tot terreny, es va aixecar (sense baixar del cotxe) I va assenyalar amb el braç… Nosaltres seguiem sense veure res; només un munt d’herbes daurades pel sol… començàvem a dubttar si aquell era el lloc…

De sobte, un enorme cap de lleopard aparegué del no res… Guau! Vull dir… Miau!

400 mm, f9.0, 1/10, ISO 200, modus AV, enfoc automàtic, bean bag, flaix i teleflaix.

En Lawrance segue de cop I tancà la porta a l’instant… no era un cheetah, era un lleopard!!! I segons ens va repetir diverses vegades: “El lleopard es dolent… caça pel plaer de caçar… els altres animals cacen per a menjar, però el lleopard no… el lleopard caça perquè li agrada caçar”.

Fascinant! Quina elegància i saber estar! I el teniem allí, a pocs metres… Increïble!!!

Els minuts següents foren molt intensos, i tots vem tenir una pujada d’adrenalina brutal!!!

I quan va girar el cap i ens mirà… èxtasi total!!!

Jo era incapaç de pensar, disparava per inèrcia i… ufff, encara se’m posa la pell de gallina quan hi penso.

El fet és que, en aquells moments, era conscient que estava disparant amb una ISO baixa, però no vaig gosar a pujar-la per por al soroll… i vaig comfiar en que el flaix em donaria velocitat suficient, però no estava segura… m’era indifferent, davant meu, a pocs metres, tenia un “bonic gatet” i això era el que realment importava.

Avui sé que haurida d’haver apujat la ISO per a així haver guanyat velocitat i qualitat, però bé, ja no puc tornar-la a fer… Espero que la foto li faci justícia a aquest preciós animal.

Also posted in Àfrica, Història d'una foto, Making off, Tanzània Tagged , , |

Història d’una foto: La Joia Maragda

L’any 2008 vaig visitar Eslovènia, concretament la zona de l’oest (Parc Nacional del Triglav, Alps Julians i Ruta Maragda) i el sud (coves del carst), a més de passar un parell de dies a la capital, Ljubljana.

El que més em va agradar va ser l’oest: els païsatges, el color de l’aigua dels rius… us ho recomano si sou uns enamorats de les fotografies de païsatge (o, simplement, del païsatge)

Quan ja estavem gairebé al final de la “Ruta Maragda” vem trobar aquesta veritable “joia” gràcies al propietari de la casa on ens vem allotjar un parell de dies, el Sr. Kolman (un home encantador), que ens la va recomanar. A la guia que duiem tot just l’anomenavem i hauriem passat de llarg, de no ser per ell.

10mm, f18, 30 seg., ISO 100, filtre polaritzador i trespeus.

Es tracta de la “Slap Kozjak” (cascada Kozjak).

Amb només uns 15 metres d’alçada, impresiona no per la seva alçada, sino per la seva bellesa. L’aigua ha anat erosionant les roques dels voltants al llarg dels segles, formant una espècie de semiesfera o semicova, trencada per la part superior, per on cau l’aigua.

La humitat de l’ambient és molt alta i les roques fosques (gairebé negres) que l’envolten s’han cobert d’una fina capa verda, a joc amb el color de l’aigua.

Jo l’anomeno “La Joia Maragda”, perquè per a mi és una petita joia que va empapar la meva retina de color verd maragda, aquest vert que tant m’agrada, que sempre recordo i que em dóna una gran sensació de tranquilitat quan el torno a mirar.

El verd és un dels meus colors preferits. Suposo que per això, m’agraden especialment aquesta foto, i la del post anterior.

Hi ha algun color que us agradi especialment? Quin?

Also posted in Eslovènia, Història d'una foto, Making off, Notícies Tagged , , |

Història d’una foto: Astrantia major

Aquesta fotografia que us presento avui, Astrantia major,  no la trobareu en cap de les galleries d’aquest web (de moment), perquè no correspon a cap “gran viatge”, sino que la vaig fer durant un Taller practice de Fotografia de Flora Pirinenca, de l’Oriol Alamany, del 1 al 3 de Juliol de 2011, a la Cerdanya (Pirineu Català). Potser us soni d’haverla vista a les meves galleries de Fotonatura i Whytake.

Ens dirigiem a un prat ple d’orquídees i, al començament del camí, vaig descobrir aquesta curiosa i espectacular flor. Era la primera vegada que la veia i no savia de què es tractava, però em va cridar molt l’atenció i vaig parar per a fotografiar-la.

Es trobava a prop d’un arbust I estava mig al sol I a l’ombra, així que vaig treure el “xino” (el meu petit reflector “made in Hong Kong” que em van regalar en un stand del Sonimagfoto per fer de “traductora espontànea” angles-castellà-anglès), per a il·luminar-la més adecuadament (bé, això és un dir, perquè el reflector és de molt mala qualitat I reflexa el llum d’una manera molt especial) I vaig començar a jugar amb la profunditat de camp per a aconseguir l’enfoc sufficient a la flor, sense malmetre el fons.

Sense gairebé adonar-me, vaig passar més d’una hora amb ella, intentant captar tota la seva bellesa I tots els seus detalls. Va ser un petit parentesi de relax I d’abstracció de la realitat.

A mi m’agrada molt el resultat, I espero que a vosaltres també us agradi.

100 mm, f 5.0, 1/400 s., ISO 100, Mode manual, Medició Puntual, Trespeus, Reflector i Disparador.

Al grup hi havia un botànic qui em va dir de què es tractava I després, a casa, gràcies a Sant Google I Santa Wikipèdia vaig averiguar la resta… Es tracta d’una astrància major (Astrantia major), espècie de la família de les apiàcies (de la que també en formen part: l’api, l’anet, les pastanagues I el fonoll, entre d’altres).

Unes setmanes més tard vaig tornar a la zona I em vaig acostar al lloc on estava aquesta flor, amb l’esperança de tornar-la a veure, però ja era tard… la planta s’havia assecat I ja no hi quedava res.

M’agradaria tornar-la a veure (I fotografiar-la). Hauré d’esperar a principis d’estiu.

Also posted in Història d'una foto, Making off, Notícies Tagged |

Història d’una foto: Cavalls islandesos de camí a Landmannalaugar

Aquesta vol ser una nova secció dins del meu blog, en la que us explicaré la història d’una foto en concret: on la vaig fer i les circumstàncies que l’envolten.

I per començar aquesta secció… que millor que fer-ho amb una de les meves primeres fotos: Cavalls islandesos de camí a Landmannalaugar

1/320 s, f/4,5; ISO 100, 70 mm

Si us llegiu la meva presentació veureu que tot just acabava de començar a afeccionar-me a la fotografia de natura quan vaig fer aquesta foto, el juliol del 2007. El meu primer viatge fotogràfic va ser un “workshop” de fotografía a Islàndia, amb l’Iñaki Relanzón, pocs mesos després de comprar la meva primera càmera rèflex digital i d’haver fet un curset de cap de setmana d’iniciació a la fotografia, als Aiguamolls de l’Empordà amb l’Iñaki.

Feia pocs dies que estavem a Islàndia i ens dirigiem a Landmannalaugar. Haviem fet algunes parades en el camí per a fer fotos del païsatge, i en una d’aquestes parades ens trobavem en un lloc estret, fent fotos. Va venir un tot terreny, que va parar, i la gent que hi anava a dins ens va dir que haviem de sortir d’allí, que en pocs minuts passaria un ramat de més de 100 cavalls que transportàven d’un lloc a un altre i que, com que el lloc on erem era estret, podia ser perillós… L’iñaki ens va fer recollir i nosaltres, resignats, li vem fer cas. Vem pujar a les furgonetes i vem seguir endavant.

Vem arribar a una vall ampla i, tot d’una, l’Iñaki va parar la furgoneta i ens va donar quatre instruccions per a fer les fotos als cavalls: no vellugar-nos del costat de la furgoneta perquè podia ser perillós,… i alguna cosa més que no recordo. En pocs minuts vem començar a veure els cavalls, i el cor em va començar a bategar com mai… l’adrenalina corria per les meves venes i tot em tremolava.

Com si estiguessim al Far-West, un grup de vaquers (islandesos) conduïen el ramat: uns al davant, uns enmig i uns altres al darrera. Venien trotant… ràpid. Un cop van arribar a l’alçada de la furgoneta, el grup es va obrir, i uns cavalls van passar pel davant nostre (a tocar!) i els altres per darrera del vehicle.

Van ser 3 minuts intensos entre la primera i la darrera foto.

Una experiència inolvidable!!!

Si voleu que inclogui en aquesta secció alguna fotografia en concret, no deixeu de fer-m’ho saber mitjançant un comentari en aquesta entrada del blog o fent servir el formulari.

Fins aviat!

Also posted in Història d'una foto, Islàndia, Making off, Notícies Tagged , , |